Com si d'un estudi de grafologia es tractés, l'ús o no d'un blog propi està cada cop prenen mñes força.No fa molt, vaig parlar de la importància del blogs. Però, realment què és un blog? A tots ens agradaria
transmetre els nostres coneixements, però sembla una cosa feta per a pocs. Ens
acontentem en poder llegir i informar-nos. Sembla que avui dia tots hem de
tenir un blog tot nostre. Sense un blog, no ets ningú. El tema de la xarxa
social és important culturalment, però ho és encara més ser un blogaire. Aquesta és precisament la
nostra carta de presentació. D’aquí a uns anys ja no serà molt important on
treballes o on estudies sinó quin blog
tens i com és. Crec que és en el nostre mode d'escriure i la temàtica que ens
envolta la nostra millor carta de presentació. Com ens diu Debbie Weil[1], és la nostra forma d’expressió
personal autèntica i inèdita la que ens distingeix. També ens permet comunicar
amb la nostra comunitat, no sols com una alternativa a les xarxes socials, sinó
com una nova forma de pensar i escriure. Aquesta nova forma pot ser molt més
curta en resposta a un contingut informatiu o com una opinió. Però, el que si podem
dir és la transformació que ens dóna com a identitat singular davant una audiència
infinita. El blog no deixa de
donar-nos la llibertat d’expressió immediata d'un escriptor o aficionat que vol
patentar les seves idees
Els
hipertextos són l’expressió d'una convergència interactiva entre els relats de
l’escriptor (que poden ser tipogràfics, fotogràfics, infografies i audiovisuals)
i els seus lectors a través de la tecnologia. No deixa de ser una nova forma
d'escriptura i de lectura de textos que permet una participació directa,
seleccionada o fins i tot ampliada per
propostes. Gràcies a la màgia que Internet ens ofereix per connectar-nos, ens
amplia la nostra pròpia mediateca amb la infinitat d'escrits que podem trobar.
Antigament existia l’oralitat com a únic mitja de transmissió, ara tenim
l'oportunitat d'opinar directament com si es tractés d'un coautor. Els dobles
sentits que poden deixar els escrits o la ironia de les metàfores són les eines
que constitueixen el paradigma d'interactivitat oberta i intel·ligent dels
humans. L’únic que no canvia i no canviarà mai és la relació entre lector i
escriptor. Sense la funció interactiva d'un, no pot existir l'altre.
La
novetat de la tecnologia, fa que les diferents escriptures hipertextuals siguin
atractives però a la vegada “desenfocada” per la novetat. Quan la novetat passi
a un segon escenari, el contingut tindrà la llum que es mereix. Moltes vegades
els suports digitals tenen inconvenients com pot ser quan es confronta amb la
interactivitat de participació selectiva (amb un ordre i duració),
transformativa (propostes), constructiva (noves aportacions).
Les
estructures interactives funcionen com la ment humana. Tenen la capacitat de
combinar diferents temes, processar-los i oferir solucions. Com la nostra ment,
la gran majoria d'artefactes amb memòria interna, s'han creat amb la idea de
memoritzar com ho fa el cervell. D'una manera natural per tal de poder
transmetre en un futur. Això és el que sempre anem a buscar: poder transmetre
uns valors o idees, la perdurabilitat del coneixement.
I tú, tens el teu propi blog? Diga'm quin blog tens i et diré qui ets...
Salut,
Contraposant al que diu Weill trobem a Geert Lovink que diu que els blogs són una pràctica narcisista que no aporta més que una xerrameca que només interessa al qui l’escriu. Potser és una afirmació molt dura però si tenim en compte que només un 10% dels blogs estan actius li hem de donar part de raó.
ResponEliminaD'altra banda l'inconvenient en que tothom pugui publicar, és que no cal ser un escriptor mínimament reputat per fer-ho.
L'altre dia llegia una noticia al diari referent a això. Una filòloga jove s'havia fet seguidora d'una plana. Com que hi havia moltes faltes va enviar missatges per fer-lo-hi saber. La reacció dels blogaires que tenien moltes visites va ser la de bloquejar la filòloga.