FRANCESCO TOTTI

Avui sembla que les noticies giren només amb un nom: Francesco Totti. 

Per qui no li agrada el futbol, no sabrà qui és, però crec que no sóc l’única que des de fa uns mesos ha vist créixer el nom d’aquest jugador. Francesco Totti, ha estat el capità de la Roma. 

Després de 25 temporades jugant sempre amb el mateix equip, El Gladiador com l’han sobrenomenat fent referencia a la ciutat romana, o més ben dit ara "L'últim gladiador" ha estat un ídol per grans i petits.

Els diaris diuen que tothom ha celebrat l’últim adéu. Dels diaris italians als estrangers, és un cor de títols i pàgines dedicat al capità de la Roma. Des d’ Anglaterra on comentant un "adéu dramàtic" fins a Espanya on es comenta l’ "èpica de comiat".

Un dels grans que ja no queden. Totti es conegut pel seu gran cor i humilitat. Un jugador que era apassionat pel futbol. Quan li demanen que és el que fa Roma per a Totti? Tot el que es pot desitjar per a una persona: la passió, l'amor, l'alegria. Aquests són els colors que sempre he recolzat i sempre cantaré com seguidor.

I es que no tots poden dir d’haver jugat 786 partits i haver fet 307 gols. També va ser campió del món amb Itàlia al Mundial d'Alemanya del 2006. Per tot això, Totti és considerat un dels millors jugadors a nivell internacional. El seu palmarès arriba fins a la llista de la FIFA dels 100 millors jugadors en activitat. Una altra característica d’aquest jugador es que pot fer tant de centrecampista com de davanter. La seva posició de joc es creativa i es veu quan surt al camp. 

Quants cop he sentit, mentre estava a la cuina i el meu home veia la tv, dir que la Roma estava perdent i que quant sortia aquest home al camp, marcava un golàs increïble i canviava el marcador. Era com la benedicció del partit, un fuoriclasse. Va arribar a guanyar el trofeu de màxim golejador d'Itàlia 2003/2004 i 2006/2007, la Bota d'Or, com a màxim golejador de totes les lligues europees de futbol.

Sens dubte un gran jugador que es retira voluntàriament i amb llàgrimes als ulls, l’afició li dona un gran aplaudiment sense importar quin equip pertany, perquè els grans resten grans sense importar els colors de la samarreta. El capità conclou :

“Em trec la samarreta per última vegada. L’única samarreta”. 

Sens dubte, un gran jugador.

Diga'm quin blog tens i et diré qui ets...

Com si d'un estudi de grafologia es tractés, l'ús o no d'un blog propi està cada cop prenen mñes força.No fa molt, vaig parlar de la importància del blogs. Però, realment què és un blog? A tots ens agradaria transmetre els nostres coneixements, però sembla una cosa feta per a pocs. Ens acontentem en poder llegir i informar-nos. Sembla que avui dia tots hem de tenir un blog tot nostre. Sense un blog, no ets ningú. El tema de la xarxa social és important culturalment, però ho és encara més ser un blogaire. Aquesta és precisament la nostra carta de presentació. D’aquí a uns anys ja no serà molt important on treballes o on estudies sinó quin blog tens i com és. Crec que és en el nostre mode d'escriure i la temàtica que ens envolta la nostra millor carta de presentació. Com ens diu Debbie Weil[1], és la nostra forma d’expressió personal autèntica i inèdita la que ens distingeix. També ens permet comunicar amb la nostra comunitat, no sols com una alternativa a les xarxes socials, sinó com una nova forma de pensar i escriure. Aquesta nova forma pot ser molt més curta en resposta a un contingut informatiu o com una opinió. Però, el que si podem dir és la transformació que ens dóna com a identitat singular davant una audiència infinita. El blog no deixa de donar-nos la llibertat d’expressió immediata d'un escriptor o aficionat que vol patentar les seves idees

 Els hipertextos són l’expressió d'una convergència interactiva entre els relats de l’escriptor (que poden ser tipogràfics, fotogràfics, infografies i audiovisuals) i els seus lectors a través de la tecnologia. No deixa de ser una nova forma d'escriptura i de lectura de textos que permet una participació directa, seleccionada  o fins i tot ampliada per propostes. Gràcies a la màgia que Internet ens ofereix per connectar-nos, ens amplia la nostra pròpia mediateca amb la infinitat d'escrits que podem trobar. Antigament existia l’oralitat com a únic mitja de transmissió, ara tenim l'oportunitat d'opinar directament com si es tractés d'un coautor. Els dobles sentits que poden deixar els escrits o la ironia de les metàfores són les eines que constitueixen el paradigma d'interactivitat oberta i intel·ligent dels humans. L’únic que no canvia i no canviarà mai és la relació entre lector i escriptor. Sense la funció interactiva d'un, no pot existir l'altre.

La novetat de la tecnologia, fa que les diferents escriptures hipertextuals siguin atractives però a la vegada “desenfocada” per la novetat. Quan la novetat passi a un segon escenari, el contingut tindrà la llum que es mereix. Moltes vegades els suports digitals tenen inconvenients com pot ser quan es confronta amb la interactivitat de participació selectiva (amb un ordre i duració), transformativa (propostes), constructiva (noves aportacions). 

Les estructures interactives funcionen com la ment humana. Tenen la capacitat de combinar diferents temes, processar-los i oferir solucions. Com la nostra ment, la gran majoria d'artefactes amb memòria interna, s'han creat amb la idea de memoritzar com ho fa el cervell. D'una manera natural per tal de poder transmetre en un futur. Això és el que sempre anem a buscar: poder transmetre uns valors o idees, la perdurabilitat del coneixement.

I tú, tens el teu propi blog? Diga'm quin blog tens i et diré qui ets...

Salut,

---

[1] Módul 2. Weblogs.

VIURE AMB ALTRES ULLS

Ara que estem a la recta final del semestre, puc dir obertament que juntament amb aquesta assignatura, m'ha sorprès gratament una altra matèria. Es tracta de Ciència, Tecnologia i Societat on s'estudia la visió que es dona a la ciència. La ciència ha arribat a convertir-se en un tema de debat d’actualitat. Primer per les qüestions socials, morals i ètiques; i segon es té por per les futures conseqüències.

La qüestió inicial, “És perillosa la ciència?”, ens porta a un recorregut per la història de la sociologia des dels seus inicis complexos fins a les innovacions tecnològiques actuals. I és que la idea del coneixement científic ha estat sempre inadequadament tractada. S’ha necessitat trencar amb les barreres tradicionals i errònies que impossibilitaven un terreny conceptual i temàtic comú. Es creia que els científics interactuaven de forma aïllada amb el seu entorn social i de la natura de forma deliberada. Passa una mica com els paradigmes. A l'inici es trenca amb les barreres tradicional i quasi sempre errònies.  

És cert que no és un tema nou ja que, la literatura occidental els ha tractat com si fossin  Déus. Els ha donat el poder per a crear vida o fins i tot treure-la.  Els casos exemplars que l’autor del text ens anomena, ens clarifiquen les testimoniances de Frankenstein de Shelley, el Fausto de Goethe o el Mundo feliz de Huxley com les magnituds de la natura pot ser exagerada negativament en mans de científics bojos[1].

No es tenia en compte els valors ètics o morals ni els impactes socials. Gràcies als científics, tenim un coneixement més ampli on sabem dels riscos i dels impactes científics i tecnològics que el medi ambient sofreix com a exemple.

Al contrari del que es pot pensar, la presa de decisions deliberades arribava per mitjà d'impactes socials, polítics o ètics. Les conseqüències negatives que s’han tingut dins de la història de la investigació, fan que es pugui arribar a evolucionar per mitjà d’un procés de democratització de les decisions.La ciència cerca una certa autonomia per tal de poder actuar per coneixement propi. 

Crec que si no la heu cursat, us animeu a fer-ho perquè són temes molt interessants i que trenquen amb les pors que podíem tenir envers la ciència o tecnologia, i que no ens deixen fluir en els nostres pensaments. 

Bona lectura !

 

---

[1] WOLPERT, Lewis. ¿Es peligrosa la ciencia? Is science dangerous? Ars Medica. Revista de Humanidades 2008; 1:128-136 Material PDF Pag 1