dimecres, 10 de maig del 2017

LA TEORIA DEL CAOS



La teoria del caos pot donar resposta a un blog sencer. És un tema tan apassionant com entretingut. Fins i tot pot tenir un caràcter propagandista com l'efecte papallona o generar fins i tot comentaris sense fi. Nosaltres podrem interactuar a través d’un text i reafirmar la hipertextualitat. Com a persones humanes, podem renovar-nos en el nostre entorn quotidià i trobar la inspiració de la creativitat. La creativitat és pròpia d’una inspiració incontrolada. Com que som humans i no deus, no podem controlar la nostra realitat sinó viure amb els diferents ordres irregulars. Algunes coses ens podem recordar a un moment històric ja viscut i fer-nos trobar un equilibri i sortir del malestar del “caos”. Sobreviure a una alteració donada inesperadament, ens aportarà al superació d’incerteses, subjectivitats i limitacions del nostre entorn. 

El caos ha estat sempre el centre de la creació de l’Univers. Ja des de la creació del món amb la teoria del Big Bang, el sistema solar es van anant ordenant aleatòriament fins a formar els sistemes que avui coneixem. La nostra societat també ha anat evolucionant amb nous sistemes, estructures i creant un ordre organitzatiu. La seva intenció és de controlar, també la societat. El seu ordre deu ser equilibrat amb llibertats i bifurcacions (punts de sortida). Per aquest motiu existeixen diferents graus de llibertat en la conducta per tal de poder anar modificant la societat i al mateix temps ordenant-la sense donar la idea de repressió. Quan la societat arriba a un punt caòtic, s’activa el sistema de retroalimentació negativa (regulació) o positiva (amplificació). Finalment, quan el sistema és equilibrat, entre la retroalimentació positiva i negativa, arribem a una dinàmica de caos que es diversifica dins d’un ordre.

Existeix una altra teoria que es troba en els sistemes que viuen fora del caos. Aquests tenen la necessitat constant d’energia i material. Com en l’exemple mencionat abans de la xarxa metropolitana, el sistema extrametropolità necessita uns usuaris per mantenir-lo viu. És un altre sistema de connexió que necessitat d’una vinculació constant de retroalimentació, sigui positiva i negativa per tal de mantenir un canviament d’atracció i repulsió.

El terme caos pot donar una aparença de desordre complex i fins i tot estàtic. Segons ens diu James Gleick[1], “La complexitat serà un ordre superior del caos.”  La creativitat implica renovar-se amb la frescor quotidiana que és nova. El caos amplifica el que és petit com un poder immens i desmesurat (l’efecte papallona).  En un sistema caòtic tot està connectat a tot, mitjançant la retroalimentació positiva i negativa. El caos governa a través de l’efecte papallona. És el poder de la impotència que dintre de les societats complexes, moltes persones se senten insignificants, sense una connexió d’unió. Es produeix un desequilibri entre els qui tenen el poder d’influir en la societat i els qui n’estan mancats.

Com ens diu el prof. Campàs: “La veritat és que la nostra obsessió pel poder pot ser simplement el símptoma del nostre propi sentit de la impotència. La nostra impotència pot ser donada per nosaltres mateixos, per la nostra organització de la societat. “Mai és una persona la que provoca el canvi, sinó la retroalimentació del canvi dins d’un sistema complet.” Per a la teoria del caos no existeix l’impossible: el món real flueix constantment i qualsevol context pot canviar i, de fet, canviarà”.

Ja és difícil trobar un ordre lògic a les coses i posar-se en contra és encara  més difícil. No és pot anar contra corrent ni provocar els canviaments, ja que la natura no és pot canviar. La realitat crec que és imprevisible i per tant, caòtica. Benvinguda doncs!




[1] Gleick, James (1987), Caos, la creación de una ciencia. Barcelona. Seix barral. 3ª ed. 368
pàgs.

dimarts, 9 de maig del 2017

L’ÈXIT DELS BLOGS


Un dels efectes més revolucionaris que podem trobar en la lectura i en l'escriptura és sens dubte l'edició de textos digitals. Després d'haver sobreviscut a la censura de la dictadura, la llibertat d'expressió va ser un fet que fins al 1975 no es va poder gaudir. Avui dia, la premsa escrita a espanya és gairebé de 100 diaris diferents entre els nacionals, autonòmics, provincials o locals. No va ser fins a l'any 1995 que van sortir els diaris gratuïts (20 Minutos, Qué,..) que van arribar per mitjà dels transports públics a fer-se un lloc en els mitjans de comunicació. Així, a poc a poc, la importància per estar informats sembla estar a l'ordre del dia. Tothom pot escriure en el diari i comentar una notícia o fins i tot, escriure en un blog. I és que la importància dels blogs permeten que els lectors puguin fer, principalment comentaris.

Com ens diu el prof. Campás, el trackback serveix fins i tot com a eina evolutiva per poder enumerar automàticament altres blogs. D'aquesta manera es pot connectar diversos blogs en les seves entrades i en les seves respostes. Aquesta subxarxa del web, ens permet connectar i intercanviar els nostres comentaris i opinions de manera instantània i oberta a tothom. No hi cap tipus de censura, almenys que el titular del blog ens prohibeixi la publicació del nostre escrit. La publicació de diverses entrades pot fins i tot ser un problema per a gestionar-lo si no és manté cura del blog.
La hipertextualitat és una característica del ciberespai. És molt difícil controlar un text i les seves repercussions dintre de l'eix cultural. No té barreres ni limitacions espai - temporals.

Podem dir que estem vivint en un període de transició, ja que estem re configurant les nostres pràctiques de lectura aportant noves iniciatives que generen transformació i participació revolucionaria. L'arribada de la premsa gratuïta suposa una nova competència a la premsa tradicional o de pagament...però quina es la competència en els blogs?

Que significa la llibertat d'expressió en un blog? Quins són els aspectes positius i negatius de poder expressar-se en els blogs?



dissabte, 29 d’abril del 2017

El fonamentalisme del President


Ara que ja hem lliurat la segona pac de l'assignatura, o estem per fer-lo, vull fer menció a la importància del fonamentalisme. Aquests dies he pogut veure com aquesta paraula que no li vaig donar importància en un principi, té molt a veure amb la realitat quotidiana.

El fonamentalisme es creu que té relació amb l'extremitat i per tant en la religió musulmana. Jo crec que cada cop està més present en la nostra religió cristiana.
Vaig llegir la notícia des del compte de Twitter de la jesuïta James Martin, que ell havia pregat i tenia en les seves oracions tant la convenció republicana com a Donald Trump. Des del moment que ha estat nomenat candidat presidencial, hem pogut veure com ell també és partidari d'una política extremista.



Cap candidat presidencial ha estat mai partidari d'un ateisme o no s'ha pronunciat en contra de la religió cristiana. Sembla però, que seva posició ha estat inspirada i guiada per Déu i que els contendents polítics que són enemics per vèncer. Dir públicament que un país està contra el mal pot ser raonable però no jutjar a certes categories de persones. Aquestes resten etiquetats i jutjats d'acord amb la seva identitat.


Aquest és precisament el germen de fonamentalisme. I podem veure que no és un cas aïllat els EUA sinó fins i tot a Itàlia, França o Espanya tenim molts catòlics i polítics que són extremistes.Demanen treball o fins i tot els emigrants que arriben per trobar la felicitat són els més castigats. Segons el prof. Campàs, ens diu el següent: En un món com aquest de canvi incontrolat i confús, la gent tendeix a reagrupar-se al voltant d'identitats primàries: religiosa, ètnica, territorial, nacional. El fonamentalisme religiós, cristià, islàmic, jueu, hindú i fins i tot budista, és probablement la força més formidable de seguretat personal i mobilització col·lectiva. En un món de flux globals de riquesa, poder i imatges, la recerca de la identitat, col·lectiva o individual, esdevé la font fonamental de significat social. La identitat està esdevenint la principal, i de vegades única, font de significat en un període històric caracteritzat per una àmplia desestructuració de les organitzacions, deslegitimació de les institucions, desaparició dels principals moviments socials i expressions culturals efímeres. És cada cop més habitual que la gent no organitzi el seu significat al voltant del que fa, sinó pel que és o creu ser. Alhora, les xarxes globals d'intercanvis instrumentals connecten o
desconnecten de forma selectiva individus, grups, regions i fins i tot països segons la
seva importància per a complir els objectius processats en la xarxa.



És un germen que també treballa fora d'una referència religiosa, perquè és simplement el resultat de la inclinació humana a la violència i l'abús. Cal saber portar la lluita interior. Per desgràcia, la llengua i les diferents posicions polítiques d'avui tenen una tendència sempre a què es propagui com si fos un contagi. Vosaltres, que en penseu?




dijous, 6 d’abril del 2017

El paradigma de Kuhn. Implica sempre uns lectors actius?



Para Kuhn, el seu canviament científic o paradigma està constituït, a més a més, d’un model teòric que es qüestiona amb els dubtes de les incerteses. Se cerca una ciència extraordinària que sigui un model alternatiu. Aquesta nova ciència posarà en crisi les possibles explicacions fiables i  tindrà seguidors i detractors sobre aquesta disciplina alternativa.

Amb aquesta última disciplina alternativa ens dóna moltes solucions a problemes anteriors d’altres models el qual arriba a ser una revolució en el món científic. Es innovadora i com la primera disciplina, arriba a solucionar les primeres anomalies. Per tant, amb aquest nou paradigma, gira basant-se en el model de noves recerques que puguin solucionar anteriors problemes i donant una visió nova i resolutiva. Molts paradigmes no poden ser satisfets però poden aportar diverses explicacions relacionades i recercades per donar pas a una evolució científica i no divisòria entre les ciències. La proposta és simplificar i minimitzar les anomalies.[1]
 
Amb el pensament de Kuhn, sorgeixen altres filòsofs científics com Wittgenstein, que va trobar els problemes per a representar els seus pensaments escrits a una forma lingüística i la relació entre l’hipertext i teoria. Sorgeixen les primeres complicacions per mitjà de la complexitat del sistema.

Segons les reflexions de Wittgenstein, no només existia el model lineal i jeràrquic imprès sinó un altre més obert i ampliable com el pensament. Amb l’hipertext es pot beneficiar d’aquesta funcionalitat d’ampliació a través de les associacions d’elements d’informació.

La relació entre el lector i l’escrit resta oberta al encreuament de nous escrits per tal d’ampliar l’horitzó. El que l’hipertext sí que havia de relacionar són les diferents idees dels autors per arribar al nou paradigma de la complexitat. El problema radica que cada pàgina segueix un ordre lineal i per tal de trencar aquest ordre antic, cal enllacar amb altres pàgines i nous discursos.[2]

D’aquesta manera la complexitat es redueix però no es pot simplificar. Es pot arribar a innovar l’estructura però l’hipertext comporta la complexitat de manera instrumental amb la irrupció en el pensament i el discurs. Bush i Wittgenstein ens donen la possibilitat d'instrumentalitzar físicament i ordenadament els coneixements més complexos com si d'una temptativa per a passar el relativisme a una forma més tecnològica amb instruments tècnics per a l’aprenentatge partint, però de la complexitat.

Com que l'hipertext no és una escriptura seqüencial, requereix un lector actiu. L’hipertext és sempre nou i es renova descobrint nous referents electrònics i possibilita fins i tot un paradigma digital amb imatges i veus donant una versió multi medial (hipermèdia).

Creieu que tots els lectors hem de ser actius?


[1] COLABORADORES DE WIKIPEDIA. La estructura de las revoluciones científicas [en línea]. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2016 Disponible en:

[2] R. Laufer (1992). Texte, hypertexte, hypermédia (pàg. 18-19). París: PUF.