El paradigma de Kuhn. Implica sempre uns lectors actius?

Para Kuhn, el seu canviament científic o paradigma està constituït, a més a més, d’un model teòric que es qüestiona amb els dubtes de les incerteses. Se cerca una ciència extraordinària que sigui un model alternatiu. Aquesta nova ciència posarà en crisi les possibles explicacions fiables i  tindrà seguidors i detractors sobre aquesta disciplina alternativa.

Amb aquesta última disciplina alternativa ens dóna moltes solucions a problemes anteriors d’altres models el qual arriba a ser una revolució en el món científic. Es innovadora i com la primera disciplina, arriba a solucionar les primeres anomalies. Per tant, amb aquest nou paradigma, gira basant-se en el model de noves recerques que puguin solucionar anteriors problemes i donant una visió nova i resolutiva. Molts paradigmes no poden ser satisfets però poden aportar diverses explicacions relacionades i recercades per donar pas a una evolució científica i no divisòria entre les ciències. La proposta és simplificar i minimitzar les anomalies.[1]

 

Amb el pensament de Kuhn, sorgeixen altres filòsofs científics com Wittgenstein, que va trobar els problemes per a representar els seus pensaments escrits a una forma lingüística i la relació entre l’hipertext i teoria. Sorgeixen les primeres complicacions per mitjà de la complexitat del sistema.

Segons les reflexions de Wittgenstein, no només existia el model lineal i jeràrquic imprès sinó un altre més obert i ampliable com el pensament. Amb l’hipertext es pot beneficiar d’aquesta funcionalitat d’ampliació a través de les associacions d’elements d’informació.

La relació entre el lector i l’escrit resta oberta al encreuament de nous escrits per tal d’ampliar l’horitzó. El que l’hipertext sí que havia de relacionar són les diferents idees dels autors per arribar al nou paradigma de la complexitat. El problema radica que cada pàgina segueix un ordre lineal i per tal de trencar aquest ordre antic, cal enllacar amb altres pàgines i nous discursos.[2]

D’aquesta manera la complexitat es redueix però no es pot simplificar. Es pot arribar a innovar l’estructura però l’hipertext comporta la complexitat de manera instrumental amb la irrupció en el pensament i el discurs. Bush i Wittgenstein ens donen la possibilitat d'instrumentalitzar físicament i ordenadament els coneixements més complexos com si d'una temptativa per a passar el relativisme a una forma més tecnològica amb instruments tècnics per a l’aprenentatge partint, però de la complexitat.

Com que l'hipertext no és una escriptura seqüencial, requereix un lector actiu. L’hipertext és sempre nou i es renova descobrint nous referents electrònics i possibilita fins i tot un paradigma digital amb imatges i veus donant una versió multi medial (hipermèdia).

Creieu que tots els lectors hem de ser actius?

---

[1] COLABORADORES DE WIKIPEDIA. La estructura de las revoluciones científicas [en línea]. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2016 Disponible en:

[https://es.wikipedia.org/wiki/La_estructura_de_las_revoluciones_cient%C3%ADficas]

[2] R. Laufer (1992). Texte, hypertexte, hypermédia (pàg. 18-19). París: PUF.

---